diumenge, maig 31, 2009
Final de trajecte
dimarts, abril 28, 2009
dilluns, març 30, 2009
divendres, febrer 27, 2009
divendres, gener 30, 2009
dilluns, desembre 29, 2008
diumenge, novembre 30, 2008
.jpg)
dimarts, octubre 21, 2008
Banda 24 de Mayo
dimarts, setembre 30, 2008
Mao Tse Tung vivió en Alicante
dilluns, agost 18, 2008
Alentejo
dimecres, agost 06, 2008
dimecres, juliol 30, 2008
Cadis
divendres, juny 20, 2008
dissabte, maig 31, 2008
dimecres, abril 30, 2008
Bèlgica
dimarts, març 25, 2008
Un llenguatge nou
Un llenguatge nou, a qualsevol altra part, al sud, al nord. No tinguis pressa, desfet, pel carril ràpid, sense parar. Per dies, el dolent de la pel·li, d'altres dandi d'extrarradi, però jo no canvie. Com a l'estiu, sempre que vulga, como un pimiento.
divendres, febrer 22, 2008
10.000
Ahir a les set i quart de la vesprada esta pagineta va arribar a les 10.000 visites. No és massa, ja ho sé, però no està malament per a un pseudoblog com este amb dos anys de vida, i més tenint en compte que només l'he actualitzat unes deu vegades en l'últim any. Perdoneu -o de res, segons-.
El cas és que ací estic! I torne a comunicar-me. Senc el buit de dos mesos, però no em falten arguments. Des de la tornada dels viatges de la tardor, l'hivern ha estat ple d'emocions, dos mesos intensos plens de contrastos, de reubicacions. La vida canvia de ritme, de nou.
dijous, gener 17, 2008
diumenge, desembre 16, 2007
Premi blog flipant 2007
He tingut una idea! ???? Hui comença una nova era, la dels premis anuals blog flipant. Si, de vegades m'avorrisc, què voleu que vos diga... i a més, és l'època d'este tipus d'iniciatives. A partir d'ara triaré cada any el blog amb el qual més he flipat d'entre tots aquells realitzats per col·legues, amics, socis i simpatitzants. Aitxina que si voleu participar haureu de fer-me saber que teniu un bloguet, sense pretensions, i fer-me la pilota (accepte regals de tot tipus). El premi, difusió mundial en un portal cibernètic global, com este, flipant.
I ara, sense més preàmbuls, el guanyador de l'edició 2007: benabench, un blog humil però apanyat. Obra d'un tipet cinc estreles, Paco Bernabéu. Pa escomençar, a l'adreça li falta la n, va posar benabech, el tio. Paquito és un company de curro collonut que trau al blog el que porta dins (segur que només és una part). Des d'experiències professionals, reflexions deontològiques o mencions al treball i la memòria de col·legues de professió i amics, fins a històries personals, viatges, xorradetes o somnis irrealitzables, com el que intentarà materialitzar l'any que ve. No és broma que enguany he flipat amb el seu blog, xicuelos, i ara torna a sorprendre'm amb un nou blog, los viajes del benabench, en què explica el superviatge que te pensat fer pròximament.
Ho senc pels grans blogs que es queden pel camí, borraska, sargantanaxpress, l'hora violeta, palabras de txema rico, reflexions des de l'oix... ànims a tots, n'hi haurà noves oportunitats, anys nous vindran...
Benabench, què crack!
dimecres, desembre 05, 2007
Torne
Fa dos o tres setmanetes que he tornat al treball. Uff. Després de quaranta dies pel món, no ha sigut fàcil tornar, però ara puc dir que és possible. Ací està la meua paradeta a la redacció, amb l'ordinador més capat del món. Mireu que dur! Açò per tots aquells que es pensen que u no treballa mai, que sempre està de vacances o de dies lliures. Mentida! Sóc un currant i tinc poques vacances!Pròximament penjaré alguna cosa de collita pròpia, però de moment vos deixe uns articles que m'han fet gràcia estos dies, mentre tornava a la realitat. Primer, este article d'opinió de Luis Solana, colaborador habitual d'elplural.com, sobre la legalització de les drongues. I este article de Diego Barcala sobre la política espanyola de fabricació i venda d'armes -bombas de racimo-, seguit d'un parell d'articles i una entrevista sobre el mateix tema. Per cert, no era a Chávez, eixe home tan roinot, a qui l'Estat espanyol venia armes i barquitos de guerra fa quatre dies? I, en un sentit ben diferent, la columna Alicante, capital Elche de Juan R. Gil en Información. Més raó no en poden tindre.
Etiquetes de comentaris: vacances
diumenge, novembre 18, 2007
Singapur - Bangkok (i París)
dijous, octubre 25, 2007
Equador
De nou per la terreta, de moment. Bé, en realitat estic però no estic. No del tot. Vaig tornar diumenge de l'Equador, però no n'estic ben segur. Almenys una part de mi s'ha quedat a l'Equador i de segur que continua vagant per allà, com un fantasma. Pels carrers d'Ambato, a les faldes del Tungurahua, entre els indis Salasacas, a la vall de Patate, a les aigües de Baños, al malecón d'Atacames, a les neus del Chimborazo...
Potser exagere i d'ací un temps oblide tot el que ara tinc dins, però... imagineu... quina sensació puc tindre després d'haver viscut als Andes centrals, per damunt dels 2.500 metres dia rere dia; després d'haver pujat el Tungurahua, sentint els tremolors i bramuls del cor de la muntanya, sobre la lava, la pols i la cendra que el volcà va llançar l'estiu de l'any passat i que cobreix cases, carreteres i qui sap què més, tot banyat per la cendra que encara vessa don Tungu...
Quins records puc tindre després de perdre'm a la regió de l'Orient, fins al Puyo, a Pastaza, la porta de l'Amazonia, de banyar-me en un rabeig del riu Tigre, que mor a l'Amazones després d'unir-se al Pastaza, de sentir com la boira no pot amagar el bram de les cascades, el Manto de la novia, el Pailón del Diablo...
Què puc dir després d'haver fet un viatge delirant des d'Aloag, al Páramo, a 3.000 metres, fins a la costa tropical d'Esmeraldas; d'haver-me banyat per primera volta en aigües del Pacífic, en Atacames, d'haver passat tres dies en una cabanya a cent metres de la platja, d'haver esgotat les reserves nacionals de Túmbame negra i Gasolina de avión amb la millor companyia...
Què puc dir després de submergir-me dins Quito, absorbent, polièdrica, amb el seu coquet centre colonial, patrimoni de la Humanitat, i la barriada de Carcelén! Després d'haver xafat la línia equinoccial, que divideix físicament(?) el món en nord i sud, a la ciutat Mitad del Mundo, després d'haver provat el mate de coca a més de 4.000 metres...
Com puc explicar el gust i el poder del guarapo i el puro, el canelazo i el Baldoré, que he devorat la guatita, el hornado con mote, la fritada, els chinchulines i els quimbolitos, els llapingachos i els tamales, chifles i patacones, salchipapas i bolones de verde, amb café, el ceviche de camarones, la melocha, sense oblidar-me del caldo del 31, a Pelileo... que he assaborit els jugos i dolços de babaco, de naranjilla i guayaba, mora silvestre i toronja, els achotillos i la tomata d'arbre, la canya de sucre, l'aguacate i els choclos...
Qui em creu si dic que he "ballat" salsa, cúmbia, bachata, merengue, ballenatos i fins i tot reaggeton -diuen que decentment-, que he cantat pasillos (cançons tristes equatorianes) fins les cinc de la matinada, que he perdut el cap amb la música de banda del país...
I sobretot, què podria dir per transmetre la qualitat humana que he trobat a 9.000 quilòmetres de casa... el viatge ha sigut inoblidable per molts motius -aneu fent-se una idea, no?-, però si una cosa destaca per damunt de la resta, eixa és la gent que he trobat pel camí, especialment a ma casa d'Ambato, la meua família de l'Equador. Si una part de mi s'ha quedat a l'altra banda de l'Atlàntic, deixant empremta al cor dels meus amfitrions, una part de cada un d'ells s'ha vingut amb mi.
Han sigut tres setmanes intensíssimes i, per què no dir-ho, senc que més que haver fet un viatge, he viscut allí. I tinc clar que tornaré, espere que prompte. Així que si d'ací a un temps em busqueu i no em trobeu, ja sabeu per on buscar. A l'escola d'Olguita, al bus de Latacunga o a l'hosteria de l'Orient... fent arepas a Patate, la vall de l'eterna primavera dels Andes, preparant ceviches a les platges de Súa o venent pulseretes més enllà del Puyo. Si és que no hi estic ja/encara...
P.D. I ara me'n vaig a Singapur!
Etiquetes de comentaris: vacances
diumenge, setembre 30, 2007
Vacances a l'octubre
Oblideu tot el que havia dit fins ara sobre les meues vacances. Que si Cabo de Gata, que si un dia perfecte... res! En realitat, no eren vacances, eren només dies lliures. Ara! Ara! Ara arriben LES MEUES VACANCES! Per fi! I no són unes vacances qualsevol, nooooo. Amics...
Me'n vaig a l'Equador!
I després a Singapur!
Adéu!
Etiquetes de comentaris: vacances
diumenge, setembre 02, 2007
Dia perfecte
Torne després d'un mes d'agost espectacular. I tinc una recepta que vull compartir. Ingredients per fer esdevenir especial un dia lliure qualsevol:
Tenir poca ressaca del dia anterior. Molt important. Si teniu un cotxe amb aire acondicionat (i que funcione bé, no com el del meu Ibiza), millor. Triar una bona banda sonora original (BSO) per esta jornada: Perfect day [Lou Reed]. Este punt té molta importància, més de la què a priori vos podeu pensar. Bona companyia. "Escolliré per sempre més la teva absència", vull dir, escollir un lloc ideal: cala o platja X.
Primer bany, només arribar. Dinar bé, per exemple una parrillada de peix fresc. Ví blanc. O una sangria feta amb bon gust. Meló. Dolç de café. Fer la siesta i baixar el dinar. Tovallola estirada a l'ombra o al sol, si no és molt fort. Quan el cos ho demane, sempre sense pressa, ficar-se dins l'aigua. Jugar i fer quatre tonteries amb les ones, el vent, les roques... Eixir i estirar-se altre ratet. Molt important: no vos lleveu l'aigua salada del cos, ja que afavoreix els òssos. Hidratar-se un poquet... o fruïta... o fer-se un "polo" d'estos de quan erem menuts (Calypo, Dracula, Twister -vos enrecordeu?-). Parar el cotxe, amb la BSO de fons, o a la mateixa platja, i vore morir sagnant el sol darrere l'horitzó. No vos preocupeu molt, eh, si no hi ha cap problema, demà tornarà a eixir. I et queda la lluna, si no tens fred. I cap a casa s'ha dit a descansar. I si la companyia és adient...
P.D. L'altre dia vaig intentar fer un pastís. Vaig seguir fidelment les instruccions de ma mare. Pareixia que tot anava bé, però vaig ser massa impacient i el vaig traure del forn abans d'hora. Resultat: la pasta es va desfer i va acabar al fem.
Corol.lari: seguir una a una les instruccions anteriors no vos garenteix fer especial el dia lliure. Solament el fas/feu/fem especial tu/vosaltres/nosaltres. I encara queda estiu...
Etiquetes de comentaris: vacances
diumenge, agost 12, 2007
Ens veiem
Llegiu al Benabech, què ell ho ha fet molt bé. He viscut amb esta locuela un temps, ara se'n va a la meseta i la veritat és que deixa empremta. Sé que no m'alliberaré fàcilment d'ella... ni ella de mi.
Per cert, jo enguany ja he disfrutat prou del Misteri i me'n vaig uns dies al Cabo de Gata, a gossejar i endrogar-me. Tornaré negre i més lliure (encara). Asilveltrao. Què bò!
Etiquetes de comentaris: vacances
dilluns, agost 06, 2007
Elx i Alacant, la premsa dels 60 i nosaltres els valencians
Últimament he passat moltes hores a l'arxiu municipal. Coses meues. Diaris de fa un segle i diaris d'una altra època, com l'Información durant la Dictadura franquista. Ací deixe dos retalls, dos articles sobre les ciutats d'Elx i Alacant.
Elx. 11 de febrer de 1960. Elche, la invadida. Una ciudad que hace trabajar incluso a los gitanos. Con un par. La ciutat viu un boom demogràfic amb el reclam de l'oferta de treball al sector del calcer. Passa en déu anys (de 1950 a 1960) dels 56.000 habitants als 80.000. Definitivament, la correcció política és un concepte nou, sense dubte, però el reportatge ofereix algunes pistes sobre l'evolució demogràfica -social, cultural, lingüística- del poble, la barreja social que ha viscut i que l'ha configurat des d'aleshores i per sempre.
I Alacant. 10 de febrer de 1963. Article cultural també a l'Información sobre l'últim llibre del valencià Joan Fuster, El País Valenciano. Segons Fuster, Alacant no valia un dur allà pels 60... i... en fi, com a mal il·licità que sóc, no afegiré res més, però Fuster diu "Alicante es la perfecta capital de provincia española". Quin encert de definició, xe. El reportatge no té desperdici.
En qualsevol cas, va ser una sorpresa trobar una referència sobre un autor amagat pels corrents d'opinió dominants estos temps. Nosaltres els valencians és un llibre que em va marcar a l'institut -què vida més emocionant, eh?-. Doncs el recomane fervorosament a qui encara es pregunte a hores intempestives coses com què o com o qui som els valencians -això què és!?-. Mai ha estat molt definida la meua identitat nacional... manxec per pare, alacantí per mare, valencià per àvia, col·legi i poble, català per llengua... de fet, encara m'admira i em provoca certa enveja la gent que se sent valenciana abans que qualsevol altra cosa -sense fallerismes, per favor-, com ara una amiga amb qui parlava l'altre dia sobre el tema. La Comunitat Valenciana és un abortament identitari tan gran des de la Transició! Per no parlar de la batalla d'Almansa i els Decrets de Nova Planta...
Els Serrans, el Racó d'Ademús, la Foia de Bunyol, la Vall de Cofrents, la Plana d'Utiel Requena... el Camp de Túria, les Hortes Nord, Sud i Oest, la Costera, les Riberes, la Safor, la Vall d'Albaida... els Alts Millars, Palància i Maestrat, i el Baix, els Ports, l'Alcalatén, la Plana Alta i la Baixa... i el summum de l'esquizofrènia, les comarques del sud: l'Alt Vinalopó, el Vinalopó Mitjà i el Baix Vinalopó -unides només per un riu-, el Comtat i l'Alcoià, l'Alacantí, les Marines Alta i Baixa... i a banda queda la Vega Baixa o Baix Segura, no un altre país sinò un altre planeta. Un sentiment per cada parell de comarques. O quasi. Amb arrels compartits... es va perdre una oportunitat tan gran! I mira que jo he fet per vertebrar la Comunitat, per fer país... que he tingut nóvies/amigues de més de la meitat de les comarques -entre d'elles, totes les del sud-, o potser això més que ajudar, ha desfet.
Etiquetes de comentaris: llibres, societat
diumenge, juliol 29, 2007
Vent de xaloc
Xeli Capdevila, Josep Riera i Carmina Cuenca, amics i companys de treball, presenten des de fa mesos per tota la Comunitat Valenciana un documental sobre el viatge que van fer el desembre passat als campaments de refugiats del Sahara Occidental. L'audiovisual es diu Vent de Xaloc i, a banda de donar una visió personal d'uns vint minuts sobre la vida als campaments, és la introducció perfecta per a a unes presentacions interessantísimes amb convidats relacionats amb el conflicte sahrauí-marroquí. Les fotos són de la presentació al fòrum de l'Fnac d'Alacant el 30 de maig.
La veritat és que esta entrada arriba molt tard -em sap greu, Xeli, Josep, Carmina-, però si teniu oportunitat de vore'l o assistir a una presentació, de segur que vos agrada i vos contagia el seu entusiasme. Si voleu contactar amb ells, este bloguer estaria encantat de ser útil per una vegada en la seua pobre existència.
Vent de xaloc aporta una visió molt fidel del vessant humà i solidari de l'assumpte, però a mi, el que em calfa la sang en este tema és la gran injustícia política que es viu tan prop d'este suposat estat democràtic que és Espannnnya i la posició indecent que ha assumit este puto país en el conflicte des de l'arribada al poder del PSOE els anys 80. Si n'hi ha un conflicte internacional que m'indigna especialment, eixe és el del Sahara Occidental.
Com ja sabeu, i malgrat tots els arguments històrics, estratègics i culturals que els marroquins reciten, el Marroc va ocupar il·legalment el Sahara el 1975, fins aleshores espanyol, mitjançant una Marxa Verda plena de connotacions relacionades amb el moment que vivia l'Estat espanyol (Franco estirava la pateta). Segons es mire, usar a les masses ignorants com a escut i carnassa és pitjor que utilitzar a l'exèrcit. Va ser tot un insult al Dret internacional, sobre ell no pot fonamentar-se el futur i els arguments de sobirania d'un país. No estem davant un debat intel·lectual sinò davant una ocupació d'un territori, on està en joc l'existència i la llibertat d'un poble a pocs quilòmetres de l'Europa democràtica(?).
Tot i l'acord de 1990 en què el Marroc acceptava aparentment el principi d'autodeterminació i la fulla de ruta cap a un referèndum tutelat per la ONU amb la MINURSO, els Estats Units estan inclinats a afavorir al Marroc en el contenciós, com sempre, i els governs de França i Espanya, també. I la posició del govern espanyol -socialista, per a més inri- fa vergonya. Com ja la va fer Felipe González al seu moment. És clar que els marroquins fan xantatge al govern espanyol amb la pesca, la compra d'armes i la resta d'interessos econòmics, amb Ceuta i Melilla, la immigració i la droga, però si hi ha un estat i un partit polític que no poden mostrar-se equidistants amb les dos parts en conflicte eixos són Espanya i el PSOE.
Pròximament n'hi haurà de nou negociacions entre les parts, amb la inclusió, forçada pel Marroc i els seus socis, de la hipòtesi de l'autonomia per al Sahara, però els sahrauís no volen ni sentir parlar del tema. Amenacen fins i tot amb una intifada si s'imposa el referèndum per l'autonomia en compte de permetre un referèndum que done a triar entre autonomia i autodeterminació, com es va decidir el seu dia, abans de la polèmica del cens electoral, unflat des d'aleshores pels marroquins. Segons diuen els sahrauís, el temps i les dificultats no debilitaran la determinació d'arribar algun dia a un El Aaiun lliure i sobirà. Tant de bò.
P.D. Enhorabona, amics. Promesa complida.
Etiquetes de comentaris: societat
dilluns, juliol 09, 2007
Valencianet alicantí per Barna
Canvi de ritme. De nou per Barcelona. De nou em para la secreta. Tanta pinta tinc de terrorista? Tan temptador sóc per a la Nacional?
El disapte, soparet alicantí. El primer de la temporá. A l'Información, fa uns anys. Quito, Quito... valencià? I clar, després costa parlar d'unitat de la llengua... un grup d'alacantins naturals, d'adopció, fronterers... Per cert, ja està confirmat. Me'n vaig a Ambato, Equador... com el Guayas eixint del port d'Alacant... i busque arguments per no tornar!
Etiquetes de comentaris: vacances
dilluns, juny 04, 2007
Renuncie
Una precampanya intensa, dos setmanes de motos en venda i una altra per a assimilar els resultats i, més enllà, les conseqüències. Encara estic metabolitzant-ho tot, sobretot allò últim, però trobe que és l'hora de farcir esta pàgina moribunda amb el pertinent comentari al respecte, una setmana després de les eleccions. I m'és difícil, eh, perquè estic arribant a una conclusió que no m'agrada gens i que em fa defugir la reflexió, si açò pot anomenar-se així.
Porte una setmana analitzant el que ha passat, parlant, raonant, pegant-li voltes i fins i tot discutint amb els col·legues. I millor que no parle amb la família. Després de viure la nit electoral a la seu d'Esquerra Unida d'Alacant -treballant, eh- colze a colze amb José Antonio Fernández Cabello i Esther López, necessite un psicoanalista, no sé si per a mi o per a la resta del món. De banda ideologies, va ser dur vore com ho perdien tot amb el 4,93 per cent dels vots. Tot menys la dignitat.Com m'expliqueu els resultats a la província d'Alacant? A Alacant capital city ha tornat a guanyar Alperi (imputat) i Esquerra Unida queda fora de l'ajuntament, a Elx quasi guanya l'Alonso -i mira que el PP d'Elx fa peneta, amb Ortuño furtant-li l'alcaldia a la seua deixeble-, a Torrevieja torna a arrassar Hernández Mateo (imputat), a Benidorm guanya el Pérez Fenoll -i els peperos d'allí només falta que es tiren pedres!-, a Petrer (terra d'Esquerra Unida) obté l'absoluta el PP, a Oriola guanya Lorente quan a Medina no el cap res més a les butxaques (presumptament), i més i més ajuntaments. A les Corts, estava clar que guanyava Camps però, fotre, el compromís EU-Bloc només ha tret un escó més que l'Entesa fa quatre anys, per no parlar de Joan Imbaci. I això que la guerra entre zaplanistes i campistes, amb partits escindits inclosos, anava a fer molt de mal al PP!
He de reconéixer que de vegades, no poques, no m'entenc ni a mi mateix, així que... com per a entendre els que no conec de res, per molt compatriotes o paisans que siguen. El cas és que no sé per què i com vota la gent. Ni els que voten dreta i extrema dreta, ni els que voten -o deixen de votar-ne- esquerra, ni els que voten PSOE, ni els que voten nacionalista, verd, republicà, independent, veïnal o fins i tot cannabis. No ho sé! Per la propaganda, per ideologia, per la butxaca, per la persona, per càstig, per peresa, per xurro... Després d'estes últimes eleccions ja no sé què collons li passa pel cap -o deixa de passar-li- a un votant o a un abstencionista (ni a un abstinent, i menys a un abstemi). Així que, amics, d'ara endavant, renuncie a comprendre a la gent, en el sentit més ample de la paraula. És com a Solaris, que ja no sé si els que tinc al meu voltant (votant) són persones reals o visitants d'una altra dimensió, si ells mateixos saben que el seu comportament no és normal o si sóc jo el visitant.
I jo estudiant Antropologia...
Etiquetes de comentaris: societat
divendres, maig 11, 2007
Comença el ball
Acaba de començar la campanya, per fi -ja estava fart de precampanya-, i el Forti m'ha donat una -bona?- idea. Passatemps recomanables per a estos dies tan bonics:
1. Ensayo sobre la lucidez, de Saramago.
2. Cómo nos venden la moto, de Chomsky i Ramonet.
3. L'esquerra al sofa, de Ximo Ferrandis.
4. Societat limitada, de Ferran Torrent.
5. El informe Lugano, de Susan George.
6. El mundo de hoy, de Kapuscinski.
7. La espiral del silencio, de Noëlle-Neumann.
8. Un mundo feliz, d'Aldous Huxley.
9. Herència d'una època, de Gustau Muñoz.
Aniré afegint sobre la marxa.
Etiquetes de comentaris: llibres
Esta obra está bajo una licencia de Creative Commons.
